WEB BLOG
this site the web

Quina sort haver nascut ara!

LA DONA EN L’ACTUALITAT

Els anys que han transcurrit a partir de 1975 són anys de profundes transformacions demogràfiques, així és que la taxa de natalitat ha descendit notablement. Aquestes transformacions han sigut definitives per a que es produïra una regulació de la natalitat. Factors com el nivell de vida o la secularització han sigut causants d'aquest descens de natalitat, però també hi han dos canvis socials importants, un d'ells la ruptura del esquema tradicional de la família. Un altre és la tendència a la baixa taxa de nupcialitat i el retràs en l'edat de matrimoni, açò és degut a que els joves actuals donen major importància als estudis i al treball.

-Sexualitat: En l’actualitat, la dona té al seu abast tota la informació que necessita, el que fa que cada vegada hi hagen menys enfermetats de transmissió sexual i que la dona tinga consciència de que pot decidir quants fills tindre i a quina edat tenir-los sense que el seu marit o la pressió social repercutisca sobre ella o sobre la seua decisió.

-Manera de vestir: Ara, la dona pot vestir-se com vulga sense estar pressionada per una societat que, com en el franquisme, la repudie per no seguir les pautes considerades com adequades. Hui en dia, cada dona és lliure d’escollir la seua roba i l’única “pressió social” que podria haver-hi seria la moda que veiem a través de la publicitat.

-Treball: la dona pot treballar en els mateixos oficis que els homes, encara que seguix existent una desigualtat en quant als salaris i que també podem observar en els alts càrrecs, majoritàriament ocupats per homes.

-Educació: l’educació, per a tots, homes i dones, és obligatòria fins als 16 anys i ambdós sexes estudien conjuntament en els centres escolars i amb les mateixes assignatures. També açò ocurrix en les universitats. L’única excepció que permet la separació de sexes són alguns col·legis elitistes, normalment religiosos.

Que viva España.

Entre flores, fandanguillos y alegrías
nació mi España, la tierra del amor.
Sólo Dios pudiera hacer tanta belleza,
y es imposible que puedan haber dos.
Y todo el mundo sabe que es verdad,
y lloran cuando tienen que marchar.

Estribillo:
Por eso se oye este refrán:
Que viva España.
Y siempre la recordarán.
Que viva España.
La gente canta con ardor:
Que viva España.
La vida tiene otro sabor,
y España es la mejor.

En las tardes soleadas de corrida,
la gente aclama al diestro con fervor.
Y él saluda paseando a su cuadrilla
con esa gracia de hidalgo español.
La plaza con sus oles vibra ya
y empieza nuestra fiesta nacional.

Estribillo.

Que bonito es el Mar Mediterráneo,
su Costa Brava y su Costa del Sol.
La sardana y el fandango me emocionan,
porque en sus notas hay vida y hay calor.
España siempre ha sido y será
eterno paraíso sin igual.

Estribillo.

Laralala... Que viva España.
Laralala... Que viva España.
La gente canta con ardor:
Que viva España.
La vida tiene otro sabor
y España es la mejor.
España es la mejor.

cançons franquisme

MANOLO ESCOBAR. LA MINIFALDA.

No me gusta que a los toros
te pongas la minifalda (bis)
La gente mira parriba,
porque quieren ver tu cara
y quieren ver tus rodillas.
Los niñatos tan pesaos
no dejan de contemplarte.
Me rebelo y me rebelo,
y tengo que pelearme
y a los toros no los veo.
Así que tú ya lo sabes,
no te pongas minifalda,
que los toros de esta tarde
yo tengo ganas de verlos
sin pelearme con nadie.

No me mires de esa forma
que tus ojos me aturrullan.
Que tus ojos me aturrullan,
no me mires de esa forma,
que tus ojos me aturrulan,
y como sin darme cuenta
mi vida se va a la tuya.
Que tú me quitas el sentío,
no me mires de esa forma,
que tú me quitas el sentío,
que agua le pido al almendro
y sombra pido a los ríos.
A tí mi mujer te dijo..
Te paraste en mi puerta,
y a ti mi mujer te dijo:
No enamores a ese hombre,
que ese hombre es mi marío.

A mi novia le he prohibío
que vaya sola a la plaza.
Que vaya sola a la plaza,
a mi novia le he prohibío
que vaya sola a la plaza,
porque tos los vendeores
ay tienen que mucha guasa.
La ronea el carnicero,
el pescaero la guiña,
la ronea el carnicero.
Y hasta se mete con ella
el niño del panadero.
Todos la dicen piropos,
hasta el guarda de la plaza,
todos la dicen piropos.
Y los celos ya me tienen,
ya me tienen medio loco.

Tú eres agüita del río
y yo barquito velero.
Y yo barquito velero,
y tú eres agua del río,
y yo barquito velero
que me llevas donde quieres,
por donde quieras me dejo.
Eres tú ese mar bravío
que arrastra to lo que encuentra
eres tú ese mar bravío.
Soy velero a la deriva
desde que te he conocío.
Llevame allá donde quieras,
no me dejes a la deriva,
llévame allá donde quieras.
No me dejes como un perro
que en cualquier calle me muera.

"La mujer en casa y con la pata quebrada"

LA DONA EN EL FRANQUISME


En el franquisme es va viure una forta repressió del pensament propi de la dona, per exemple, la sexualitat. La societat i els mitjans de comunicació dissenyaven un prototip de dona a la qual imposaven uns determinats pensaments i aspectes de la seua vida dels quals no podia eixir. Això inclou la sexualitat, la manera de vestir, el treball, l'educació i, inclús, la seua vida política que depenia de la del marit.
Aquestos factors es poden veure clarament:

Sexualitat: “La esposa decente, la verdaderamente honesta, debía reprimir toda excitación y todo sentimiento de placer cuando el marido la poseía, casi siempre a oscuras y muchas veces con el camisón puesto, alguno de los cuales incorporaban una especie de ventanilla abatible a la altura del pubis para facilitar la penetración sin necesidad de desnudarse”.

Manera de vestir: “La mujer debía ir convenientemente vestida, es decir, con mangas largas o al codo, sin escotes, con faldas holgadas que no señalaran los detalles del cuerpo ni acapararan atenciones indebidas. La ropa no podía ser corta y mucho menos transparentarse. Las mujeres jóvenes no debían salir solas ni tampoco acompañadas de hombres que no fueran de la familia.”

Treball: La llei d’aquest caire més important fou el Fuero del Trabajo de 1938, que prohibia el treball a les dones casades i el treball nocturn a totes les dones treballadores:
“ En especial prohibirá el trabajo nocturno de las mujeres y niños, regulará el trabajo a domicilio y liberará a la mujer casada del taller y la fábrica”

Educació: Es va separar els nens de les nenes a les escoles, donant a cadascun una educació diferent, basant-se en el biologisme (característiques diferents, necessitats diferents) ja que consideraven la ment de la dona molt inferior a la masculina:
“ Las mujeres nunca descubren nada; les falta el talento creador, reservado por Dios para inteligencias varoniles”



CITACIONS

NICOLÁS MARÍN, E. (2005): “La libertad encadenada. España en la dictadura franquista 1939-1975”, Madrid, Alianza.

ORTIZ HERAS, M. (2006): “Mujer y dictadura franquista” , Rvta. De Ciencias Sociales, 28.

PRIMO DE RIVERA, P (1942): en un discurs del primer congrés nacional del SEM.

(1938): “Fuero del Trabajo”, Biblioteca virtual Miguel de Cervantes.
http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/08149629022036195209079/p0000001.htm#I_18_
[Consulta 27/05/10]

Tot ha canviat molt des de l'any 1975

LA TRANSICIÓ DEMOCRÀTICA

Després de la mort del general Franco, en 1975, Joan Carles de Borbó es convertix en el seu successor i és proclamat rei d'Espanya.
L'anomenada Transició democràtica va durar des de 1975 fins a 1978 (també podríem considerar que acaba en 1982 amb la victòria electoral del PSOE). Fa falta dir que parlem d'una transició política, ja que els canvis econòmics, socials i culturals s'havien estat produint durant els últims anys del franquisme.
El Rei, primerament, va nomenar president del primer Govern a Arias Navarro, però aquest era massa immobilista i no ajudava al Rei a dur a terme les seues pretensions democràtiques. De manera, que es va nomenar Adolfo Suárez com a president.
Aquest va sobreposar-se a les adversitats (franquistes, oposició, vagues i terrorisme) i va començar a actuar de dos maneres: primerament, va negociar amb l'oposició (socialistes, comunistes i nacionalistes) i després, va liquidar les Corts franquistes amb la intenció de desmuntar el franquisme i conduir el país cap a la democràcia.

El 15 de Desembre de 1976 va ser sotmesa a Referèndum una llei que regulara la transició política des de les institucions franquistes i que determinava el següent: establia el concepte de sobirania nacional com a dret polític per a tots els majors de 21 anys. Creava un sistema bicameral: Congrés dels Diputats i Senat, amb un mandat de quatre anys i els seus membres serien escollits per sufragi universal lliure, directe i secret, a excepció de una quinta part dels senadors que eren designats directament pel Rei i autoritzava al Govern o al Congrés dels Diputats a iniciar una reforma constitucional.

En 1977 es van legalitzar els partits polítics que encara no havien sigut legalitzats. D'aquesta manera, el 15 de juny de 1977 es van celebrar unes eleccions generals amb el 78,7% de participació on va guanyar el UCD amb 165 diputats dels 350 que tenia el Congrés. El seguia el PSOE amb 118 diputats, PCE i PSUC (comunistes) amb 20 diputats i AP (franquistes) amb 16.
Dels partits nacionalistes es pot dir que, en Catalunya, el Pacte Democràtic va aconseguir 11 diputats, Unió Democràtica de Catalunya, 2, i Esquerra Republicana de Catalunya, 1. Al País Basc, el PNV va aconseguir 8 diputats i Euzkadiko Ezkerra, 1. Així, Adolfo Suárez va ser investit President del Govern, però sense la majoria absoluta, de manera que es va veure obligat a una política amb constants pactes amb els partits de la oposició.

Una vegada obertes les Corts, aquestes iniciaren la tasca d'elaborar una constitució que servira de base per a iniciar la normalitat democràtica. Però primer havien de frenar la greu crisi econòmica que patia el país. Per a aconseguir això el Govern va proposar un pacte a totes les forces polítiques i sindicals coneguts com a Pactes de la Moncloa i que van ser aprovats per totes les formacions el dia 15 d'octubre de 1977.

Aquesta política de consens va culminar en la creació de la Constitució espanyola en 1978 en la que es derogaven una sèrie de Lleis Fonamentals que havien servit al règim de Franco de suport legal, però que no servien per a res al procés democratitzador que se havia iniciat a Espanya. Els trets essencials de la Constitució són:

-Defineix l'Estat espanyol com un Estat social i democràtic, amb una monarquia parlamentària com a forma política.
-Reconeix l'existència de nacionalitats i regions, que poden constituir-se en comunitats autònomes.
-Declara la sobirania nacional i la igualtat davant la llei de tots els espanyols.
-Recull la divisió de poders: el legislatiu és exercit pel Congrés i el Senat, el Govern té el poder executiu i el judicial és dels tribunals de justícia.
-Reconeix el dret a la vaga i a la lliure sindicació.



Text extret de:

http://cienciassociales.iesgbrenan.com/gh-tema11-s.pdf
Consulta [4/01/10]

SEBASTIÁN GARCÍA, M. i GATELL ARIMONT, C. (2009): Àgora, ciències socials, història, València, Vicens Vives.

Anem a començar.

Esperem que açò no siga molt difícil. Pròximament començarem a ficar noves entrades! :)
 

W3C Validations

Cum sociis natoque penatibus et magnis dis parturient montes, nascetur ridiculus mus. Morbi dapibus dolor sit amet metus suscipit iaculis. Quisque at nulla eu elit adipiscing tempor.

Usage Policies